La balandra de Renau: Un poble sense mar però amb un vaixell
El barceloní Santiago Tarragó Lafau, el ‘Capi’, va decidir construir un vaixell en aquest poble del Tarragonès amb el somni que un dia navegaria pe tots els oceans del món.
MARC DALMAU VINYALS
Abans d’esclatar la guerra civil va arribar al poble de Renau en Santiago Tarragó Lafau que exercia de mestre. La seva família era de Vallirana. Era un personatge polifacètic i un bohemi sense remei.
El seu estil de vida era el d’un nòmada. Va estar de mestre en diferents pobles i va viure en molts masos. Els últims dies els va passar al Mas Nadal a Arbolí on pintava i buscava rovellons. Era conegut popularment com el Capi, diminutiu del Capità, o com Santi, diminutiu de Santiago. A més de sobreviure a la guerra, es va dedicar a la pintura, a l’escriptura, a dibuixar i a tocar el piano.
Durant la II República es va viure un moment d’esperança entre les capes populars. Segurament encomanat d’aquesta eufòria en Capi va decidir construir un vaixell a Renau amb el somni que un dia navegaria lliurement per tots els oceans del món.
Malauradament, va venir la guerra i amb el franquisme va marxar amb la seva esposa Odette a la República de Xile, on van viure entre 1948 i 1965. Van passar per Santiago de Xile, San Clemente, Concepción, Curicó, Constitución i la Reina. Allí van néixer els seus fills: en Jordi, la Montsant, la Núria, la Montse i la Neus.
A la República de Xile no s’imposava el pensament únic del franquisme i hi havia llibertat de religions i de llengua, però també hi havia molta misèria. Així doncs, el 1965 van tornar cap a Catalunya.
Els àngels de l’altar de l’ermita
Hi ha molt poca gent que no ho sàpiga però a Renau va pintar els àngels de darrere l’altar de l’ermita del Lloret. Comparteixen protagonisme amb les pintures de Jujol, deixeble de Gaudí. La gent que ho recorda diu que pintà els àngels amb la cara de les seves filles i la seva dona.
Amb l’ajuda de la gent del poble va construir una petita embarcació amb una vela, un pal i una coberta superior. No era una embarcació destinada a la pesca sinó per passejar. Portava una vela triangular i estava construït amb taules de fusta clavades una damunt l’altra. Devia sorprendre a la gent que en un poble on no hi havia mar s’estigués construint un vaixell.
Segons en Josep Veciana, que aleshores era un infant, en Santiago Tarragó Lafau tenia unes revistes americanes de nàutica i gràcies a elles va poder construir la balandra. Segons en Josep Veciana, l’embarcació la va construir a l’interior d’un pati d’una de les cases que donaven a la plaça.
Joan Dalmau encara recorda les fogueres que una nit s’encengueren simultàniament a tot el poble per fondre el metall per fer la quilla del vaixell. S’utilitzaren uns cossis de ferro per abocar-hi el metall calent. Des de la distància l’espectacle devia estar impregnat de cert misteri. Segons en Josep Veciana com a reblons hi va ficar unes monedes de coure. Finalment la balandra era més gran que el pati on el van construir i per treure’l al carrer van tenir-ne que enderrocar les parets.
El van provar al port de Tarragona i més tard el van vendre. Segons diuen, els nous propietaris van guanyar una regata entre Tarragona i Mallorca. Avui en dia, el fill d’en Josep Veciana, regenta un restaurant anomenat Balandra al Port de Tarragona. El que no sabem del cert és si el nom prové de la balandra que el Capi va construir a Renau, un poble que, segons diuen, no tenia mar però tenia una balandra.
Renau Natura 